Joan: l'estimulació cerebral profunda li va tornar l'agilitat després de deu anys de Parkinson

Deu anys de Parkinson i un diagnòstic que va trigar a arribar

En Joan té 67 anys i és de Formentera. Quan van començar els símptomes, el recorregut mèdic no va ser directe: primer va passar per psiquiatria, amb dos ingressos breus, fins que algú el va orientar cap a l'especialista adequat.

«El que has de fer és anar a neurologia. Em van fer una anàlisi i em van diagnosticar el Parkinson.»

D'això fa uns deu anys, tot i que els primers símptomes venien d'abans. Durant gairebé una dècada va conviure amb dies millors i dies pitjors, amb estones bones i estones dolentes dins d'una mateixa jornada. Fins que, l'últim any, tot es va accelerar.

«Havia perdut bastant i el medicament ja no em feia gaire cosa.»

Un Parkinson més rígid que tremolós

L'exploració prèvia a la cirurgia mostrava un quadre clar. El Parkinson d'en Joan no era predominantment tremolós, sinó lent i rígid: dolor a les articulacions i als peus, dificultat per caminar, cara inexpressiva i una bradicinèsia evident en cada moviment.

Els gestos més simples s'havien tornat impossibles. Girar-se al llit, posar-se les sabates o aixecar-se d'una cadira eren obstacles diaris. A la consulta, amb els braços endavant i tot l'impuls possible, no aconseguia incorporar-se.

«Pot? Impossible. Ni tan sols tirar-me així.»

L'exploració de la marxa confirmava el mateix: passos lents, absència de balanceig de braços, girs costosos i una expressivitat molt reduïda. Tot això amb la medicació ja presa, perquè, com ell mateix explicava, la levodopa havia deixat de respondre com abans. En Joan presentava fluctuacions motores, amb períodes ON i períodes OFF molt profunds que feien molt difícil el maneig farmacològic.

La decisió: operar-se de Parkinson

En Joan mai no havia pensat a operar-se. La seguretat de l'equip mèdic i la possibilitat de recuperar l'estat en què es trobava deu anys abans van ser determinants.

«El doctor estava molt segur i jo estava una mica nerviós. Mai no havia pensat a operar-me de Parkinson.»

La intervenció: quatre hores i dos elèctrodes al subtàlem

El Dr. Roldán li va explicar la cirurgia pas a pas abans d'entrar a quiròfan. L'estimulació cerebral profunda es fa amb el pacient adormit: es col·loca un marc estereotàctic de quatre punts, es fa un escàner de control i, a partir d'aquesta planificació, es practiquen dues petites incisions per introduir els dos elèctrodes intracerebrals.

«Dos foradets petits, un elèctrode i un altre elèctrode. Els passo per sota la pell i queden amagats.»

Un cop comprovat que els elèctrodes són exactament on s'havia planificat, els cables baixen per sota la pell fins a connectar-se a una bateria situada sota la clavícula. Quan es verifica que el corrent circula correctament, la intervenció acaba. En total, unes quatre hores.

Les primeres 24 hores: caminant pel passadís

L'endemà de la intervenció, en Joan ja s'aixecava, posava els peus a terra i recorria el passadís cap a infermeria amb bon aspecte i sense molèsties. Abans de la cirurgia ni tan sols podia incorporar-se de la cadira.

«Jo ho noto i ells ho veuen. Coses que abans no podia fer, com girar-me al llit, aixecar-me o posar-me les sabates, ara les puc fer.»

La programació de l'estimulador: ajustar el corrent, baixar la medicació

Després de la cirurgia arriba la segona meitat del tractament: la programació. L'estimulador implantat es connecta a una consola de control amb la qual l'equip, juntament amb el Dr. Gabriel Salazar, ajusta els paràmetres d'estimulació de cada elèctrode, mentre es redueix a poc a poc la medicació.

De moment es manté una estimulació baixa, amb amplituds contingudes i freqüències convencionals, estimulant la part posterior del subtàlem. Hi ha un segon programa preparat i encara molt marge d'ajust. La tecnologia permet a més una adequació anatòmica de l'elèctrode al subtàlem concret de cada pacient mitjançant intel·ligència artificial.

I hi ha un detall clau per a pacients que vénen de fora de Barcelona: els ajustos no obliguen a viatjar cada vegada.

«Ells seran a les illes i nosaltres, des de Barcelona, podem modificar certs paràmetres quan hi hagi un problema.»

El resultat: gens de lentitud, gens de rigidesa, gens de tremolor

Amb l'estimulador en marxa, la mateixa exploració que abans de la cirurgia resulta irreconeixible. Obrir i tancar la mà ràpid, moure els peus, valorar la rigidesa, la dismetria o el balanceig dels braços en caminar: tot dins de la normalitat, sense bloquejos en girar.

«Aquí no hi ha gens de lentitud, gens de rigidesa, gens de tremolor. En aquest moment no hi ha signes de malaltia de Parkinson.»

L'equip insisteix que aquest resultat continuarà millorant. L'edema al voltant d'un dels elèctrodes, que es reabsorbeix molt lentament, permetrà estimular encara millor: al mes s'espera un resultat bastant millor i als tres mesos, el definitiu.

Tornar a la barca, al tractor i al cotxe

Per a en Joan, la millora es mesura en coses concretes. Té una barca que feia anys que no podia fer servir i ja pensa a tornar a sortir a pescar. Últimament gairebé no conduïa i confia a recuperar-ho. I vol tornar a treballar el camp amb el tractor i l'aixada quan torni a casa.

«Ara estic molt bé. Mai no hauria pensat que això em pogués passar.»

En Joan destaca també el tracte rebut durant tot el procés, del Dr. Roldán i del Dr. Salazar al personal d'infermeria.

«S'han portat molt bé tots. Les infermeres, en fi, tothom.»

Quan plantejar-se l'estimulació cerebral profunda

El cas d'en Joan il·lustra el perfil habitual de candidat a DBS: un Parkinson d'anys d'evolució en què la medicació ha deixat de controlar els símptomes de manera estable, amb fluctuacions motores i períodes OFF profunds que condicionen la vida diària. En aquests casos, l'estimulació cerebral profunda del nucli subtalàmic permet recuperar mobilitat, autonomia i qualitat de vida, i ajustar el tractament al llarg del temps sense noves cirurgies.